El 20 d’octubre del 2011 (aviat farà dos mesos) tornàvem de Caldes de Montbui cap a Sant Celoni amb un somriure d’orella a orella. Portàvem un temps mirant diverses protectores per internet  fins que aquest gos ens va captivar. Era aquella sensació que no saps com, et fa entendre que és l’apropiat per tu. Veure’l en persona ens va robar el cor del tot. En Maqui (Brass a la protectora); és de lo milloret! Nosaltres patíem pel tema de viure en un pis... però ell és el més feliç del món al seu raconet i al balcó.                                      

Els primers dies van ser una mica durs... ell tenia molta por amb tots els sorolls i moviments. També li va costar una mica acostumar-se als horaris del meu xicot; el qual s’aixeca força d’hora per treballar i és clar, es posava molt nerviós. Al principi només volia pujar a dormir al llit amb nosaltres i feia “claqué” nocturn al parquet de l’habitació..., es notava que necessitava companyia. Dels mateixos nervis i tot plegat; es va posar malalt la segona setmana i vam anar d’urgències una nit a les 4h de la matinada ja que semblava que s’ofegava. El pobre tenia una infecció al coll i un refredat dels bons! Va encomanar als gossos de tota la família! Jeje! Però amb antibiòtics i forces xeringues ja el tenim ben sa altre cop! Això si! La “braga” sempre la porta al coll i ell no vol sortir a passejar si no li posem. Tot un senyoret!

Ara ha canviat i MOLT! És súper tranquil a casa! Sap que les necessitats es fan alhora d’anar a passejar des del segon dia de conviure amb nosaltres. Dorm tranquil per les nits i és el nostre despertador oficial a partir de les 8h del matí tot fent sorollets com aquell qui canta, jeje! S’ha engreixat i està molt bonic! Al principi se li marcaven força les costelles. Li encanta jugar amb la gossa dels meus pares i amb la del meu germà... i amb qualsevol gos del carrer. Es fa uns farts de córrer BRUTALS al pati de casa i quan el portem per la muntanya!!! El primer dia ens va fer riure molt a tota la família perquè mai havíem vist córrer un gos amb tanta energia i agilitat! Llàstima que no féssim un vídeo... perquè realment desprenia una alegria molt gran.                                                

Ha après que amb la seva pota pot demanar i fer moltes coses, cada dia ens sorprèn més! Ens encanta quan ens demana coses amb ella i t’agafa el braç perquè el toquis més estona a la panxulina; o et toca quan et vol despertar; o et dóna cops perquè li dius que faci una cosa i no vol... tot és ell com una personeta. És l’amo del sofà quan hi toca el sol. Té una gran curiositat per mirar la televisió i l’ordinador tot movent el cap. Li encanta pujar al cotxe perquè sap que marxa d’excursió; fins i tot pujaria als cotxes de l’altra gent! Ja ho intenta ja... jeje!  Es torna boig pel pa i de passeig, l’hem de controlar perquè sinó més d’alguna persona tornaria a casa amb només mitja barra de pa sense saber com.

Amb tota aquesta convivència de moment viscuda, hem pogut captar la por que li té als pals i a les escombres... creiem que el deurien picar ja que no ho pot ni veure! Nosaltres mica en mica li fem assimilar que tan sols s’utilitzen per netejar i ja està. Però sembla ser que hi té un bon trauma. També hem descobert la mania que li té a les bicicletes i a tot allò que fa  molt soroll pel carrer com ara els monopatins. Mira que no l’hem sentit quasi mai bordar; però quan veu una d’aquestes dues coses, treu la veuota que amaga dins. 
En fi, no és molt el temps que porta amb nosaltres però són tants els instants i afectes que ens regala que sembla que hagi estat des de sempre a aquí. Tota la família i amics se l’estimen però moltíssim! Ell agafa molta confiança ràpid amb aquella gent que veu més sovint i sempre es puja a sobre per fer petons i llepades al nas. Fins i tot, quan t’estàs fent dos petons amb algú, ell s’enfila ràpid perquè també vol repertori! Jejeje! La seva carona, comportament i pelatge tan original crida l’atenció de tothom. Pel carrer hem hagut de parar uns quants cops, aviat li haurem d’ensenyar a firmar autògrafs... ;)

Més d’un ens el robaria; però ni en maqui podria viure sense nosaltres; ni nosaltres sense ell.  Tot el que té de gran, ho té de bo i dolç.  Moltes Gràcies!!!

Espero que totes aquestes històries de final feliç facin molt de servei per aquella gent que està indecisa en adoptar, acollir o ajudar un animal. Ells ens necessiten com nosaltres a ells.

Salut!   Héctor i Judit i Maqui