Aquesta secció, oberta a la participació de tots els adoptants de gossos o gats adoptats a Caldes Animal, vol ser un recull de les històries felices dels nostres animals una vegada marxen a viure amb la seva nova família.

Així que ja saps, si tens la sort de gaudir de la companyia d'un dels nostres amics envia'ns la vostra història i unes fotos per que tothom sàpiga la sort que heu tingut.

Si t'animes, posa't en contacte amb nosaltres per email: Esta dirección electrónica esta protegida contra spam bots. Necesita activar JavaScript para visualizarla

Yuma entró en mi vida hace aproximadamente un año. Había decidido adoptar un perro y me acerqué a Caldes Animal. Nada más bajarme del coche, un perro que había salido a pasear se echó encima mío para saludarme... era Yuma! Pregunté por ella, y ese mismo día la saqué a pasear.

Durante el paseo, Yuma se iba girando para darme lametazos, fue amor a primera vista!Tras este primer encuentro, iba cada tarde a la protectora a pasear Yuma hasta que llegó el gran día de formalizar la adopción y llevármela a casa.

Nunca había tenido perro y me sentía como un padre primerizo, pero Yuma me puso las cosas muy fáciles. Desde el principio me hacía mucho caso, siendo dócil y obediente. Los primeros días no me atrevía a soltarla y cuando la solté un día paseando por la montaña no se alejaba mucho y estaba siempre pendiente de mí.

Aunque es un perro joven (unos dos añitos), tiene un carácter muy noble, tranquilo y equlibrado. No estira nada de la correa y puedo soltarla sin problemas porque se lleva bien con otros perros y es cariñosa con las personas. En casa es como un peluche, duerme mucho y recibe todos los mimos que ella se merece. Le encanta tumbarse boca arriba en su colchón para que le acaricie la tripa!

Por último, me gustaría recomendar a todas las personas que quieran tener perro que opten por la adopción, nunca lo compren. Hay muchos perros que esperan una oportunidad, y son los más agradecidos al ser adoptados.

Zafiro ahora se llama Pablo y tiene una rinitis permanente que mi veterinaria trata cuando se agrava, normalmente en invierno. Pero en general tiene una buena calidad de vida!!

Qué puedo contaros de él.... Pues que es un gran tipo! Con un carácter conciliador y muy afectuoso con todos los miembros de mi familia, gatetes y perros, hablador, juguetón y vaguete quizás un poquito más por su enfermedad crónica, pasa mucho tiempo haciendo siestas delante de la estufa y procuramos que nunca hayan corrientes de aire.

El día que me lo traje a casa yo fui a una entrevista de trabajo a Caldes Animal.Allí me enseñaron las instalaciones, ese día paseé perritos y me metí en el recinto de los gatines con un chico para darle a Pablo su medicina, nada más entrar en la jaula me saltó literalmente encima, no se como describir la sensación que me produjo tenerlo en brazos, creo que fue un flechazo! Intentamos darle la medicación y se resistió bastante, era el más flaco de todos y tenía muchísimos mocos, respiraba muy mal... Vi sus ojos y decidí acogerlo en casa porque se aproximaba el frío y estaba claro que no iba a mejorar sin un entorno más calentito con su salud tan precaria.

Yo no conseguí el trabajo porque se necesitaba una persona con coche por si surgía una emergencia con algún peludito, así poder trasladarlo al vete... Pero gané un amigo increíble!!! En principio era una acogida pero Pablo caló tan hondo en mí que al poco tiempo pregunté si podía vivir conmigo permanentemente y me dio una inmensa alegría al decirme que sí.

Además me trajo mucha suerte porque a las pocas semanas encontré el trabajo en el que estoy hasta el día de hoy.

Adoptar a Pablo ha sido una de las cosas hermosas que me han ocurrido en la vida, cada animal no humano es un ser especial, pero Pablo tiene una sabiduría añadida que lo hace realmente distinto a todos los gatos que he conocido. Convive con más gatetes y con dos perros y es increíble como actúa y se maneja con los miembros nuevos que se han ido sumando a mi familia.

Lo amamos mucho y lo cuidaremos hasta el último de sus días, para intentar devolverle si quiera una parte de todo el amor que él nos da cada instante.

Hola, me llamo Senda y soy una gatita de un año y medio. Me encontraron en la Riera de Caldes en agosto del 2011 junto con mi hermano.
Me llevaron a una casa de acogida en Palau de Plegamans donde vivíamos con otros gatitos y un perro y donde mi dueña me trataba como una princesa ya que yo era su preferida.

Después de un par de meses de vivir con allí y de que nadie me adoptara, llegó Albert a vivir a Caldes. Albert no tenía ningún animal en casa, ni había tenido nunca ninguno, pero quiso adoptar uno en Caldes Animal. Entonces se puso en contacto con la protectora y le dijeron que en Palau había dos gatitos en adopción y nos vino a ver.

Nos llevaron a mi hermano y a mí en una caja y dentro de una furgoneta nos presentaron a Albert. Yo como soy muy lista, después de que mi hermano saliera disparado de la caja, salí y me tumbé encima de Albert y después de unas caricias me quedé dormida encima de él. ¡Había conseguido ganármelo a la primera! Tras babear un rato conmigo, nos dijo que al día siguiente me vendría a buscar. Y así fue, al día siguiente me llevaron al veterinario y me pusieron el chip y Albert me llevó a su casa.

Mi nombre, Senda, tiene una historia curiosa: el día de antes de adoptarme, Albert no tenía nombre para mí y buscando libros por casa para buscarme nombre, se le cayó en la cabeza el CD de Senda ‘91 de Héroes del Silencio. Después de recuperarse del golpe y coger el disco, se le ocurrió la idea de ponerme Senda como nombre.

Al día siguiente, al llegar a mi nueva casa, tenía un poco de miedo y me quedé debajo del sofá de la que iba a ser mi habitación, pero poco a poco conforme pasaron los días nos hicimos muy amigos. Jugábamos mucho con mis juguetes y a veces al escondite –de hecho yo me escondía hasta hacer desesperar a Albert, que no me encontraba nunca, y luego salía y le pegaba un par de lametazos- y me dejaba hacer de todo: dormía encima de su almohada, me comía su comida cuando estaba distraído y le rompía vasos y copas cuando se descuidaba. También me comí todos los cables que pude del comedor, que aunque estaban escondidos, me las apañaba para morderlos. Albert siempre dice que soy muy revoltosa.

Más adelante llegó Marta, mi dueña, que me mima mucho, porque Marta tiene una gatita que se llama Mumu y le gustan mucho los animales. A veces me venían las dos a ver. Con Mumu nos peleábamos mucho pero en el fondo éramos amigas.
Un tiempo después llegó una bolita muy pequeña que se llama Elvis. Elvis es un gatito que tenía un mes y que mi dueño también adoptó y se fue a buscar a Tarragona. También adoptaron a Pika, la hermana de Elvis –que a su vez son hermanos de madre de Mumu- y que vive con los papis de Albert.

Elvis era muy guerrero y siempre me estaba persiguiendo, pero como me gusta mucho correr y saltar, nunca me pillaba. Yo lo cuidaba mucho y dormíamos juntos en cualquier parte. Mientras era pequeñito lo lavaba y lo vigilaba siempre porque era muy revoltoso y un poco torpe.
Con el tiempo, Elvis –que se llama así porque siempre que va en coche se pone a cantar antes de marearse- se ha vuelto un gato muy pachón y le encanta estar tumbado en el sofá o en la cama de nuestra habitación y no para de comer. Todo lo contrario a mí, que no paro de correr y saltar en todo el día.
Cuando pensábamos que éramos los reyes de la casa –de hecho lo seguimos siendo- Albert y Marta nos dijeron que se iban a Castellón a buscar nosequé bicho que iban a sacrificar si no lo adoptaba nadie.

Y en estas que llegó Enzo.

Enzo es un perro, cruce de Labrador y Beagle, que llegó a casa con cinco meses. Cuando llegó y nos vio estaba un poco asustado y yo le fui a dar la bienvenida.  A Elvis no le gustó tanto y le bufaba mucho.
Pero con el tiempo nos hemos hecho todos muy amigos. Enzo y yo corremos todo el día de arriba abajo y nos perseguimos por todos los sitios. Elvis le da collejas a Enzo porque no quiere que se suba a su sofá –se ha apoderado del sofá del comedor- y porque no le gusta jugar tanto como a mí.

Esta es mi familia y vivimos muy felices todos juntos, aunque yo sigo siendo la princesa de Albert, que me sigue permitiendo todo y sigue sin reñirme cuando rompo algo.

En l'últim any havia perdut els meus dos millors amics, la Loosie una gateta de carrer que vaig agafar de les mans d'un salvatge quan no tenia gaire més d'un mes, a la qual li vaig donar el bibe i cuidar com millor vaig poder quan només tenia jo 14 anys i ningú donava un duro perquè sobrevisqués, però ho vaig aconseguir va viure 15 anys al meu costat ,ella era el meu refugi quan el món em queia a sobre i va ser dur perdre-la, al cap d'uns mesos ens va deixar en Waskus, el meu Shar Pei adoptat de 15 anys que va arribar a casa quan en tenia 6 i amb una història que posava els pèls de punta , a ell el vaig salvar d'una mort segura o me'l quedava o el sacrificaven, era un cas que havien donat per perdut, jo li vaig donar una oportunitat i me'n va fer mil i una , no va ser gens fàcil, però a mi m' agraden els reptes i d'ell en vaig aprendre molt, amb els anys es va convertir en un gos completament normal, només necessitava molt d'amor i paciència.

La casa estava buida, no hi havia entrades triunfals, ni caretes de pena quan ens n'anaven,ni raons per anar a fer una passeig, ni excuses per posar-me a jugar com una nena. Jo estava molt trista i el meu marit em va dir que fes el que volgués però que tornés a ser jo, així que vaig decidir pujar a la protectora, tenia mono de peluts, i quan vaig arribar a la protectora, allà a la porta amb la Verònica i la Cris estava en Wilson, que es va posar molt content en veure el cotxe, semblava que hi vulgués pujar, quan vaig baixar i em vaig acostar em va saltar a sobre i em va començar a donar petons, la Verònica el va intentar parar però jo li vaig dir que no em molestava gens que m'estava agradant, i tant que em va agradar, tot i que em van ensenyar tos els gossos de la prote, en Wilson m'havia robat el cor i m'hvia alleugerat el pes que hi portava.

Vaig anar a casa i durant un parell de mesos amb el meu marit vàrem estar reflexionant, adoptar un gos és molta responsabilitat viuen uns 10 anys pel cap baix i s' ha de ser conscient de tot el que comporta, no pot ser una cosa compulsiva, s'ha de meditar bé.

I un dissabte de setembre el meu marit, al que jo li havia estat donant la tabarra amb en Wilson per anar-lo a veure per si a ell també li agradava , ja que el pobre havia conviscut 8 anys em en Waskus i la Loosie sense protestar perquè érem un pack i li havia promès que si agafava un altre animal ell també hi havia estar d'acord, em va dir d'anar-lo a veure, i sí, en Wilson volia venir amb nosaltres perquè ho va fer genial, per ser una cadellàs d' onze mesos asilvestrat, el meu marit també es va enamorar per la pilota que li va fer en Wilson i em va dir en l'enduem, aquesta nit dorm a casa, no al gàbia i així va ser.

I qui és en Wilson?En Wilson és un cadellàs sense maneres, quan arriba a casa no sap res, ni coneix res del món humà, l'únic que sap fer és explosionar literalment per donar-te amor, i és normal portava 11 mesos de retard, solet com a únics amics la gent maravellosa de Caldes Animal,i com se li notava! Però és molt llest i com diem nosaltres més que nosaltres haver-lo escollit va ser ell qui ens va escollir, així que com es va esforçar a aprendre a que el pipi es feia al carrer ,a que dins de casa no es pot saltar per sobre de tot i que per demostrar afecte no fa falta mossegar, tot això en una setmana!

I ara que porta 3 mesos a casa està completament canviat, sí segueix sent un gos jove que desprén energia però com qualsevol altre gos d'un any, però és un gust d'animal, fa tot el que li demanes i li encanta aprendre a fer coses noves, ja no veu extrany res del món humà i es desviu per nosaltres ens fa sentir superestimats i vaja a molta gent del barri també perquè com té un cor que no li cap al pit, té mimos per tothom i tothom coneix en Wilson i espera les seves festes.

És d'allò més divertit i en fa riure molt perquè és tot un personatge carregat de bona fe i amor i tant col·laborador, intenta ajudar a fer les feines de casa i tot, vaja que si haguéssim fet una llista del gos ideal per nosaltres, hauria aparegut en Wilson, amb el seu poder màgic de robar el cor a tots els qui el coneixen inclús a la gent que no li acaben d'agradar els gossos, però és que l'efecte Wilson és irresistible.

Així que desitgem que sigui molt feliç amb nosaltres i que podem gaudir d'aquesta amistat molt anys.

Moltes gràcies a Caldes Animal per confiar amb nosaltres i deixar que en Wilson formi part de la nostra família.

Òscar, Laura & Wilson

Tot va començar un diumenge de Setembre del 2012 quan, després de 2 anys d’estar sense la companyia de la inoblidable Tara, i entrar diàriament a la web de la protectora, no vam poder resistir-nos a anar a veure al Beni, un gos que havíem trobat el divendres. Però inesperadament, en arribar al refugi, una mirada del LAOS (allà dit Scotty) va ser suficient per robar-nos el cor. Diuen que són els gossos els que trien als amos; dons el Laos ens demanava a crits que el duguéssim a casa amb nosaltres.

Era un cadell enorme, preciós, i amb una infecció molt forta d’oïda intern que necessitava medicació diaria, però això no va ser cap impediment per adoptar-lo. El Laos (perquè és LAOS-tia!!!), ha resultat ser un regal per a la nostra família. És sord, sí, completament sord, però és la cosa més maca i més bona que haguem vist mai. El fa especial i és increïblement llest. Tot i ser un cadell, des del primer dia s’ha portat genial.

És el despertador de la casa, potser no cal llevar-nos tan d’hora Laos!!! Però ho fa perquè li encanta estar amb nosaltres i perquè el torna boig sortir a jugar amb els altres gossos, tot i què quan el veuen tan gran s’espantin i el deixin plorant amb ganes de jugar...però ho entenem. Esperem que continuï així de divertit i carinyós. Estem molt feliços de tenir-lo amb nosaltres.

Sols ens queda animar-vos a adoptar un animal, són tan agraïts!!

Gràcies a Caldes Animal per la vostre tasca i en especial a la Carol per animar-nos cada dia.

José, Ana, Marta y Laos....

L’arribada del Choco a casa.
Va ser una tarda que varem anar la meva parella i jo com molts altres dies a la prote a portar pinso pels peluts, quan la meva  parella es va fixar en una gossa que portava poquets dies a la prote, jo li vaig dir que era molt maca i que tenia moltes possibilitats de sortir adoptada en breu. Llavors li vaig ensenyar al Choco, un gos vellet  que ja feia temps que estava a la protectora i sense moltes possibilitats de sortir adoptat. Estava molt prim i al ser un gos de caça ens podem imaginar la historia que duia al darrera. Va tocar el cor de la meva parella (el meu ja feia temps) i aquella mateixa tarda que només anàvem a portar pinso, varem sortir amb el Choco, disposats a donar-li l’oportunitat d’adaptar-se a viure a casa nostra, junt amb els meus altres gossos i gats.

L’adaptació va ser fantàstica des del primer moment. Encara que ell era un gos de caça, en tot moment va respectar als meus gats, i tot i que no li agrada molt jugar, la meva gosseta Isis l’empaita fins que ho aconsegueix. Li encanta menjar (a la prote menjava molt poc) i ja porta uns quants kg engreixats. Estem molt contents de tenir al Choco a la nostra família i crec que ell també ho està de viure amb nosaltres.

M’agradaria aprofitar aquestes línies per felicitar a tot l’equip de Caldes Animal, per intentar que el temps que els animals passen al refugi sigui lo mes feliç i curt possible, i per no donar mai cap cas per perdut.

També animar a qui em llegeixi a adoptar a un gos/gat vellet. Són els més difícils de donar en adopció, els hi queda poc temps, i nosaltres podem donar-li  l’amor, l’estimació i l’estabilitat que a la protectora no sempre se’ls hi pot donar. Ells et tornaran tot això i molt més.

Gràcies Choco, per formar part de la nostra família, esperem que estiguis molt temps amb nosaltres!

Hola a tots i totes, de nou som l’Albert i l’Annabel, però aquesta vegada per explicar la historia feliç del nostre segon gos adoptat; el DONUT.
Tot va començar al més de Febrer, com cada dia miràvem el facebook de caldes animal, i aquell dia vam veure la foto del Donut, un gosset de tamany petit, cabells arrissats i ulls de persona. Només veure’l hem va transmetre una cosa especial, difícil de descriure. Cada dia mirava la seva foto, matí, tarda, mig dia... i llegia tots els comentaris. Vam començar a llegir que el Donut no menjava, que tenia molt de fred i que plorava molt. Vaig intentar buscar-li casa però ningú podia. Nosaltres feia poc que havíem adoptat a l’Ona i també teníem a l’Asia, no ens podíem permetre tenir un altre gos... Un dia parlant amb la meva mare li vaig ensenyar la foto... i al igual que la seva filla ella també se’n va enamorar.
Al desembre del mes anterior havíem perdut al nostre estimat amic Beethoven, un gos que havíem recollit del carrer amb un anyet i després de 15 anys ens havia deixat, ho havíem passat tan malament que no en volien un altre.
Però entre nosaltres i la meva mare sabíem que si el meu pare veia al Donut s’enamoraria, així doncs vam pujar un matí a la protectora amb l’Asia i la Ona per a veure si es portaven bé, va ser llavors quan vaig conèixer al Donut en persona, un encant de gos. Tot va anar genial i aquell mateix matí el donut ja va venir a casa d’acollida amb nosaltres, fins que van passar els 20 dies i el vam poder adoptar.
El donut ara és un gos molt feliç, es un encant de gos, podem dir que l’hem fet feliç i ell ens ha fet feliç a nosaltres.
Us animem a viure una historia com la nostra, ells us ho agrairan tota la vida!

Aquesta és la Nora i és una història amb final molt feliç.
Ja fa un any i mig que la vaig adoptar, tenia 3mesos... i ara ja té 1 any i 4 mesos! Mireu com ha crescut!
Es una gosseta molt carinyosa i amb un caràcter increïble! Una mica trapella al carrer perquè a d'estar pendent de tot el que passa!
A vegades veiem a la mare de la Nora, una gosseta molt maca anomenada Wendy i la seva propietària, la Raquel qui va ser la seva primera mare d’acollida. I, encara que sembli increïble les reconeix a les dues i es torna boixa d’alegria!
Com estava una mica fora de línia, els veterinaris de " Cal Veterinari " la van posar a dieta i ara la mantenim entre els 24 y 25 Quilos... està MOLT MACA!. I, per assegurar-nos que semp`re estarà bé, al setembre la vacunarem de la lehsmania!

Estem molt contents i, sense dubtes, aquesta és la millor decisió que vam prendre... adoptar-la, cuidar-la i mimar-laaaaaaaaaaa!!
Gracies per haver-me donat l'oportunitat tant gran de tenir una gosseta tant increïble! I, no us preocupeu, la portaré un dia de visita a la protectora  perquè la pugeu veure després de tant temps.

Hola a tots i totes! Sóm l'Albert i l'Anabel.La nostra historia va començar a l'Agost del 2011. El dissabte just abans de marxar de vacances vam anar a portar menjar i alguna coseta a caldes animal. Quan ja érem a punt de marxar, l'Albert va creuar la mirada amb la Ona ( allà dita Tina). Varem marxar cap a casa i durant tota la tarda vam estar pensant en adoptar a l'Ona. Ja teníem dos gossos més, el Beethoven i l'Asia, i per tan havíem d'anar amb compte ja que l'Asia era molt dominant. Després de donar-hi moltes voltes vam trucar a la Cristina i vam quedar que aniríem diumenge, just abans de marxar a veure si l'Asia i l'Ona podien ser compatibles. Durant aquella nit varem passar molts nervis, però finalment va arribar el dia, vam pujar cap a la protectora, allà ens esperava l'Ona.

Vam sortir a passejar i la primera impressió no va ser gaire bona, ja que l'Asia marcava molt a la Ona. L'Ona no havia estat els 20 dies reglamentaris a la gossera encara per poder ser adoptada, però vam demanar poder-nos-la emportar, ja que podríem estar 24 hores amb elles. Així doncs aquell mateix matí marxàvem tots 4 de vacances a l'Escala!! Els primers dies fins i tot havien de dormir lligades una a cada costat de la pota del llit per por a que es mosseguessin.

Però al cap de 3 dies, només tres dies! Ja jugaven juntes pel jardí!!! Va ser un moment molt important per a nosaltres. Des d'aleshores, són dos gossetes inseparables, no poden viure l'una sense l'altre! L'Ona a ajudat molt a l'Asia, ja que ara es del tot sociable amb altres gossos i l'Asia a ajudat a l'Ona a superar moltes de les pors que tenia!

Animem a tothom a adoptar a tots aquests gossets que tan o necessiten, és una experiència inoblidable! Gràcies a caldes animal per donar una vida millor a tots aquests gossos i gats que tan o necessiten!

Un petonet de de part de l'Ona, l'Asia, l'Albert i L'Anabel!