Aquesta secció, oberta a la participació de tots els adoptants de gossos o gats adoptats a Caldes Animal, vol ser un recull de les històries felices dels nostres animals una vegada marxen a viure amb la seva nova família.

Així que ja saps, si tens la sort de gaudir de la companyia d'un dels nostres amics envia'ns la vostra història i unes fotos per que tothom sàpiga la sort que heu tingut.

Si t'animes, posa't en contacte amb nosaltres per email: Esta dirección electrónica esta protegida contra spam bots. Necesita activar JavaScript para visualizarla

La vida de Nil segur que no havia estat fàcil i mirant-lo es poden fer algunes conclusions, a risc d'equivocar-se.
La seva raça, persa, indica que va ser comprat de cadell (que macos són...) i abandonat quan ja no feia gràcia, omplia el pis de pels, etc. o, pitjor encara, la seva propietària, a la que ell adorava com una deessa, es va quedar embarassada i algú li va recomanar desfer-se del gat (veure toxoplasmosis).
Així, malvivia al carrer estació de Caldes de Montbui on, bones persones li donaven de menjar a diari, li curaven les ferides i li donaven tota la estima que podien. Però això no era prou i un dia van decidir trucar a la protectora per agafar-lo i adoptar-lo.
Aquesta tasca no va ser fàcil, però finalment es va aconseguir agafar i portar a la seva nova llar on li esperava una nova vida amb una família que de veritat l'estimés. El pas dels dies va anant ensenyant el caràcter del Nil, renombrat així en honor a la passió per Egipte d'un dels membres de la família tristament desaparegut. Tranquil, afectuós i molt dormilega... aquest és el Nil.
Actualment, en Nil viu com un rei en companyia d'altres animals domèstics i éssers humans que l'estimen, comprenen i respecten. I ell s'esforça en retornar i agraïr amb mimos i “ronroneos” a ritme de la banda sonora recorrent a casa i que sembla que Nil disfruta com pocs, els cds de IL Divo.

En les fotos és troba (com de costum) al marge d'un camí concentrada amb qualsevol ésser viu que es bellugi una mica ràpid, com bé sabeu es una caçadora i posa moltes ganes, ja sigui una papallona, una mosca o fins i tot un talp o un colom, ella és posa en posició d'atac i avança lentament sense fer notar la seva presencia fins que salta sobre la pressa, sembla que s'ho pren més com un joc perquè sempre marxen volant tot i que sembla que realment podria haver-los enxampat

La varem deixar anar solta ben aviat, al veure que tenia un dependència molt gran de nosaltres vam saber que no marxaria pas i certament va ser així.

No sabem el que deu haver patit la lluna, però esta clar que la seva vida no ha sigut gaire normal, al principi es mostrava totalment submisa quan un gos s'acostava de forma agressiva, fins a tal punt d'estirar-se a terra i deixar-se mossegar, aquest fet provocava que automàticament el gos agessiu deixava de ser-ho perquè no se sentia amenaçat, aisxò va anar molt bé per re-educar la gran part dels gossos del barri i ara tothom coneix a la Lluna, fins i tot el amos amb gossos més perillosos confien en ella.

El que es important es veure-la feliç i agraïda!

Llevaba poco tiempo siendo voluntaria de Caldes Animal, cuando llegó Rocco. Desde el principio me impresionó, principalmente por lo grande que era, pero también porque no era como los demás, no pedía caricias, no se le veía nada acostumbrado a ellas…Él era muy seriote!  Siempre hay perros que te llegan más al corazón, y en mi caso fue él, pero no podía llevármelo a  casa, ya tenía tres perros y dos gatas, más no podía ser.

Fue pasando el tiempo y su carácter fue cambiando, se volvió mucho más amigable, y buscaba las caricias y achuchones de los voluntarios, ahora ya sabía lo que eran, ya le gustaban y las pedía! Aunque bastante gente preguntó por él, al final su “grandeza” hacia que no se lo llevasen.

En ese tiempo mi niña, mi Alana, que ya contaba con sus once añitos, nos estaba diciendo adiós, ya llevábamos cinco años luchando por su
enfermedad, y ya poco podíamos hacer por ella, es muy triste cuando ves que les va llegando el momento, te resistes y lo pasas francamente mal,
pero de eso no me apetece hablar.

Y aunque me encontraba mal por mi niña y no quería “cubrir su hueco”, cuando llegaba a la Prote y los veía a todos allí, pensaba que en mi casa
había sitio para otro más, y así poco a poco, fue como convencí a mi marido para adoptar al gran Rocco.

Cuando llegó a casa, yo no tenía claro que se llevasen bien todos los perros y gatos, pero en cuestión de unas horas, se me disiparon todas las
dudas. Rocco era el nuevo miembro de mi familia.

Ahora, adoro verlos a todos juntos, adoro la complicidad que se tienen, adoro sacarlos a pasear y parecer una loca por ir con tres, (más una de
las gatas que se suma al paseo) y adoro a mi marido por compartir todo estos sentimientos conmigo. Gracias.

Fa uns mesos vaig decidir posar-me en contacte amb Caldes Animal per ser voluntària i prestar tota la meva ajuda en el que fos necessari. Així comença la meva història. M’encanten els animals, sobretot els gossos però degut a les circumstàncies que ens trobàvem a casa ni em passava pel cap adoptar-ne algun, la meva idea era donar un cop de mà als altres voluntaris únicament. Tots els gossos són fantàstics, alguns per ser divertits, altres juganers, altres per ser carinyosos...però altres et roben el cor al primer moment. No sabria ben bé com definir-ho però és una sensació que notes ràpidament al conèixer-los que et fa despertar una gran necessitat d’endur-te’ls a casa i donar-los-hi la millor vida que puguis. Això mateix em va passar amb la Samba. Una gossa única. Calia trobar-li una casa el més ràpid possible ja que patia una malaltia que calia tractar diàriament. Pensava que jo era la millor candidata! Vaig insistir-hi molt a la família però no va haver-hi manera... Per sort de la Samba, una altra família estava disposada a adoptar-la, va ser fantàstic! Un temps més tard vaig enamorar-me d’una altra gosseta molt simpàtica. Aquí va començar altra vegada la tortura als pares...Estaven cansats de sentir-me...entre tant suplicar i suplicar una altra família la va adoptar. Era un sentiment estrany, per una part sentia molta alegria ja que havia trobat una casa on de ben segur que se l’estimarien moltíssim, però per altra part començava a estar frustrada... No volia llençar la tovallola. Cada vegada tenia més ganes d’adoptar un gos, però tampoc volia precipitar-me. Jo me’n havia de fer càrrec, havia de triar un gos fet a la meva mida. I per fi! Va arribar la Uma!! Diuen que a la tercera va la vençuda i tenia clar que la Uma havia de ser l’escollida.

Va costar-me el meu esforç, però l’hem adoptat!! És una gosseta fantàstica, des del primer moment em va enamorar... Els pares estan encantats amb ella i jo per suposat també! Està plena d’energia i vitalitat. És molt carinyosa i alegre, només obrir la porta de casa la sents que baixa corrent les escales i et fa una gran festa! Com si portés sense veure’t setmanes! És fantàstica!

De vegades penso com hauria estat si enlloc de la Uma hagués adoptat a alguna de les dues gossetes anteriors, no malament però si més no diferent. Estic ben segura que el destí va jugar part de les seves cartes.

UMA & MIREIA

Nuestra historia empieza a principios de 2008. Tenía muchas ganas de tener un perro, pero claro, vivo con mis padres y las cosas no estaban faciles. Empecé a intentar convencer a mis padres, no querían, yo veía perros por todos sitios. Hasta el día en que vi carteles por la calle, aquello era una señal. Después de dos meses hablando cada día con mis padres, conseguí convencerlos. Llamamos a Caldes Animal y quedamos en subir el domingo. Tantas eran mis ganas, que no pude esperar, y me presenté allí para poder verlos. Ahí estaba, una perrita negra preciosa que con la mirada me dijo "llevame contigo", me enamoró. Llegó el ansiado domingo y fuimos a buscarla.
Por fin había llegado el día, Noa, mi Noa estaba conmigo. En casa todo fué perfecto, era una perrita con muchos miedos pero poco a poco fueron mejorando. Todo era perfecto, hasta Octubre. Noa se escapó paseando y un coche la atropelló. Fueron los peores días de mi vida, mi niña estaba mal y era difícil que saliera adelante. Dicen que la esperanza es lo último que se pierde, fueron días eternos en el veterinario intentando disimular aquello que me comía por dentro para que Noa no me viese mal. Pero esto son historias felices.
Noa es una campeona, logró salir adelante, tenía muchas cosas por descubrir y mucho amor que dar y recibir. Después de un palo así, decidí que esto no podia volver a pasar, tenia que formarme, me encantan los perros y quería saber más. Así que, me apunté a un curso de educadora canina (gracias Santi por abrirme  los ojos) y me hice voluntaria de Caldes Animal.

Ahí no acaba nuestra historia, dos años después de tener a Noa, un día llegó a la protectora una mamá con su pekeñín. Un amor de perritos, mamá e hijo, nos tenían a todos enamorados. Valent, el pequeñín, se puso malito. Estubo un tiempo ingresado, más tarde lo acojió una familia y unos días después lo adoptaron. A los tres días, en una feria, me encontré con la sorpresa de que venían a devolverlo. Casualidades de la vida, mis padres pasaron por ahi y vieron al perrito, mi madre se enamoró perdidamente de él y al llegar a casa decidimos que nos lo llevabamos. Y aquí estamos, Noa, Valent y yo. Son mis niños, mi vida, mi tesoro. No hay palabras para describir todo lo que me dan y demuestran día a día. Y hasta aqui llega nuestra historia feliz!!

Noa, Valent i Kriss

Vam arribar a la web de la Protectora de Caldes per casualitat , feia molt poc havíem sofert la pèrdua d’una gossa gran de mida, però cadell, 9 mesos. Les circumstàncies van ser d’un mal son, tres dies sense reaccionar , ingressada després d’un enverinament  , per no confiar més amb alguns ésser humans, quan la frase quan  més CONEC a les persones més m’agrada el meu gos pren tot el seu sentit.

A la web de Caldes , vam veure el  Woku!!!!!!!!!!, i ……….. va ser un amor immediat, els seus ulls ens deien tant…………….  No sabiem què li havia passat per acabar abandonat, però des de la web ens demanava, …. vull venir amb vosaltres. Estavem de dol, i no volíem precipitar-nos, per tant vam deixar passar uns dies, però la visita a la web per veure el Woku era diària.

Això va fer que ens posessim en contacte amb la protectora de Caldes . Haviem tingut contacte amb altres protectores, però , no té res a veure amb el que ara direm.

Emocionats per veure finalment al ja familiar Woku, tot i que ell no  sabia que ja havia arribat a les nostres vides , vàrem anar a Caldes amb una de les nostres gosses, la Xiula. Allà hi havia no una protectora formalista, sinó un equip de persones totalment volcades amb els seus animals. Només arribar vam passejar , ens van aconsellar, van fer el possible per a que els dos gossos congeniessin. Fins i tot el van portar a la casa on passarà la resta de la seva vida i ens van aconsellar com fer fàcils els primers moments. De tota manera, ell ho va tenir clar i només arribar, ........... es va sumergir a un estany, i s’hi va quedar com un hipopòtam, dient, ....... ja no vull marxar d’aqui. La protectora de Caldes tracta els animals  com es mereixen, però sobta si els comparem amb altres més grans, sense dir més noms. És tota la colla de voluntaris i treballadors que fan possible un somni per als animals, el fet de trobar-se en família quan la que els va adquirir no en té cura, i després de ser cadells els abandona a la seva sort. El dia de l’adopció, perquè des del primer dia ell va decidir també que es quedava amb nosaltres, gran sorpresa! Tota una colla de la protectora havien anat a acomiadar-lo, i és que és tan carinyós com gran, tan afectuós com els seus 40 kg. El Woku, ara és un més de la colla, només té un problema, i és que no li agrada quedar-se sol, però ja no es tornarà a quedar sol perquè des de fa uns quinze dies “ el Woku com els altres”.
No tenim paraules per agraïr el tracte rebut per tots els membres de la Protectora de Caldes. Mil vegades gràcies. Diuen quan agafes un gos que li ha tocat la loteria, nosaltres pensem que a Caldes els ha tocat la loteria amb l’equip de persones que gestionen i col·laboren amb la seva protectora.
GRÀCIES A TOTS PER SER COM SOU!.

Núria

PD: La meva filla Laia també us vol agraïr la vostra tasca.

Quan la meva mare em va ensenyar la foto amb l’ordinador, no vaig veure una bèstia gran, sinó un animal amb un gran cor que necessitava una altra oportunitat, una oportunitat que nosaltres hem convertit en un somni fet realitat.
En sortir a passejar amb ell, li miràvem als ulls i veiem que darrere del seu cos, hi ha un cor que pesa més de 40 kg, que necessitava omplir-se d’un amor que nosaltres li estem oferint.
El Woku s’ha adaptat com peix a l’aigua, està molt integrat tant amb nosaltres com amb els seus 3 companys, s’ha fet “el papa” de la manada, la Xiula, el Gin i el Goofy l’estimen molt, els hi va agradar des del primer dia.
El Woku no és només un gos, és molt millor que algunes persones, és un ésser viu, un amic, un més de la familia.
Us volem donar les gràcies per fer tot el possible per que el Woku i molts altres més que es mereixen el mateix que ell, no és fàcil tenir cura de tants animals a l’hora, però vosaltres feu tot el que podeu per que ho tinguin més fàcil.
GRÀCIES A TOTS.

Sense dubtes, Caldes, és un ducat, el de la Duquesa Cayetana de Montbui. Però malgrat la seva alta alcurnia, els seus inicis no van ser fàcils.
La seva història, coneguda, comença una tarda d’hivern quan una noia va trobar un cadellet al carrer estació, molt prima i demanant menjar d’una manera molt insistent. Feia tanta pena i estava en unes condicions tant paupèrrimes que aquella bona noia la va portar al veterinari qui, per desgràcia no podia recollir-la al no disposar d’espai físic on tenir-la. Jo, que havia anat aquell dia a la clínica per portar un animalet, davant aquesta escena vaig decidir actuar: “agafa la gateta que ja la tindré jo en recuperació i aprofitem per esterilitzar-la”. I així s’encetà la nostra relació.
La gateta, encara sense nom, va haver d’estar una setmana a la clínica degut a unes fortes diarrees i, passat aquest temps, va venir a viure a casa meva a l’espera de l’operació que, per motius tècnics es va retardar unes setmanes. Durant aquest temps es va guanyar de mica en mica el nostre cor i vam decidir tenir-la fins trobar-li una bona llar. Mentre cercàvem una nova residència vam veure com Cayetana evolucionava passant d’una cadelleta poruga i espantadissa a una gateta alegre, dinàmica i molt afectuosa.
Quan finalment li vam trobar una bona llar on viure ja no podíem, ni volíem, viure sense ella. D’aquesta forma va passar a formar part de la nostra família, on des de feia un temps ja vivia en Leo, un gat extraordinari, i dos gats més.
D’aquesta manera, la gateta de carrer va passar a ser Duquesa de Montbui i nosaltres creiem que ella ho sap i actua en conseqüència.

En Cheto va arribar per casualitat a casa nostra. Un dia dels que estàvem a la protectora, va venir una parella que se l’havien trobat miolant i tot sol per el carrer, al no trobar la seva mare, van portar el gatet a la protectora.
En un principi només el teníem en acollida ja que no hi havia lloc per ell… després d’estar una setmana a casa nostra ja l’estimàvem tant que no el podíem tornar ni donar en adopció, per això es va quedar amb nosaltres per sempre.
El Cheto és entremaliat, curiós i una mica c***** però també és afectuós, carinyós i alegre. Sempre ens espera quan tornem de la feina per fer-nos “mimos” i petons.
Ara mateix no sabríem viure sense ell.

Edith i Sergi

Jumper va rebre el seu nom degut a la seva agilitat i sobretot per la seva passió de posar les seves potes davanteres al pit de la gent per rebre carícies… un amor. Malgrat això, la seva estància a la protectora va ser més llarga del que tots volíem i enteníem. Sent per tothom un gos perfecte, tenia per als possibles adoptants certs problemes: era massa gran per un pis i massa amable i simpàtic per ésser un gos guardià en una casa (com si un gos estigués per guardar...estar per ésser estimat)... d’aquesta manera, els mesos de Jumper a la protectora es van allargar. Un dia, una dona va decidir adoptar-lo i donar-li una sorpresa al seu marit i tots van xisclar de felicitat, però al veure’l, el marit va decidir que no era de raça (no comment). D’aquesta manera, semblava que Jumper passaria tota la seva vida amb nosaltres, una pena per un gos perfecte.

I era tan perfecte que va ser una de les etòlogues més prestigioses del món, com Monique de Roeck, qui se’n va adonar. Va ser durant la seva visita a la protectora per recollir en Wiski quan el va veure i, després d’uns exercicis amb els seus ajudants i els volunatris de la protectora va decidir fer unes trucades... Finalment, davant la nostra sorpresa, va decidir emportar-se’l, amb el wiski, per tal que fos gos de rescat amb un company seu a Anglaterra. Així que, un gos que no volia ningú al seu poble  va passar a treballar com un professional amb gent que el valorava com el que era...un gos perfecte!

A vegades, la vida de voluntari a la gossera té moments tristos: gossos o gats  que ens abandonen per malaltia, nous animals que arriben tristos per l'abandonament, desnodrits, etc. I, en aquests moments, recordar històries felices com la de Whisky ens dona la força necessària per continuar lluitant per donar una vida millor i una segona oportunitat a tots els nostres animals.

Wisky va arribar un dia a Caldes Animal, després de ser recollit per la policia local,  acompanyat d'un altre gos, en DIC (pastor alemany), en unes condicions higienico-alimentàries molt dolentes. Encara que desxifrar la seva història fins arribar a nosaltres és gairebé impossible, vam creure com hipòtesis factible que eren gossos vigilants de naus industrials de la zona que, degut a la crisis, segurament havien tancat.
Des de el primer dia a la protectora, el comportament de Wiski i Dic amb els voluntaris va ser excel·lent, no així amb els altres gossos. Sobretot en Wisky mostrava una forta agressivitat fet que moltes vegades propiciava moments tensos encara que, això sí, mai arribaven massa lluny. Degut a aquest comportament, en Wisky va ser seleccionat per participar en un seminari de "agressivitat entre gossos" que tenia de ponent a una veritable eminència en aquest tema a nivell internacional, la belga Monique de Roeck. Durant el seminari, que tenia una durada de tres dies, el nostre protagonista va mostrar el seu caràcter agressiu fet que va comportar que fos descrit per Monique com un veritable "dimoni". Però després dels tres dies de seminari i gràcies a l'excel·lent treball de Monique i els seus ajudants, wisky va deixar de mostrar aquesta actitut agressiva, fet del qual ens  vam alegrar molt, i es va convertir en la mascota de tots els assistents i en la nineta dels ulls de Monique qui, alhora de marxar no deixava d'acariciar-lo.

Passats unes setmanes de l'assistència al seminari, vam rebre una trucada tan imprevista com feliç... era Monique qui ens deia que des de el seminari no deixava de pensar en wisky, o wiskito, com tothom el coneixia al seminari, i vindria expressament des de Bèlgica a buscar-lo per convertir-lo en gos de rescat. Com podeu imaginar la nostra felicitat va ser màxima i l'espera fins el dia de l'arribada de Monique per recollir-lo es va fer eterna. Però tot arriba i finalment en wisky va marxar cap a Bèlgica per rebre la formació necessària per ser gos de rescat. Així, la vida, capritxosa ella, va transformar la vida d'en wisky fins convertir-lo en un gos de rescat que cada vegada que salva una vida dona una lliçó de superació de la qual tots hauríem d'aprendre.

Tot va començar un dia que, de camí a casa, després de comprar el menjar dels meus gats, vaig passar pel carrer Aparici de Caldes de Montbui i, davant la meva sorpresa, em va aparèixer una gateta MOLT MACA i carinyosa que semblava que sabia el que portava a la bossa de la compra. Encara que això és impossible, no? La veritat  es que no vaig poguer resistir la seva mirada i vaig obrir una de les llaunes que portava i, mentre era devorada en segons, em vaig dedicar a acariciar-la... pobreta.

Aquest fet es va anant repetint dia rera dia fins fer-se una rutina diària durant més d'un mes: Cada nit baixava de casa, enfilava el meu carrer fins al carrer Aparici, i després d'un parell de xiuxiueigs apareixia corrents, li donava menjar, l'acariciava una mica i tornava a casa.

Encara que sabia que no la podia tenir a casa, ja en tenia tres, vaig decidir agafar-la i donar-li una millor vida, sobretot ara que començava el fred i la pluja, i després d'uns quants intents ho vaig aconseguir...ja era a casa!
Pocs dies després vaig portar-la al veterinari per preparar la seva esterilització i, davant la sorpresa de tots... TENIA XIP!!!! Llavors vam trucar a la propietària qui es va mostrar molt sorpresa i contenta, sobretot per que feia molt temps que no la veia i la donava per perduda. El retrobament va ser màgic, mixa va reconèixer d'immediat la seva antiga amiga, qui, per la seva part,  portava una foto de la gata al mòbil per no oblidar-la. Una vegada van marxar juntes de nou a casa em vaig sentir molt content i amb la sensació que el dia que per casualitat vaig començar a alimentar a una gata de carrer vaig salvar dos vides...

A vegades no saps com, però l'univers comença a donar voltes fins que cada cosa arriba al seu lloc i tothom és feliç. Aquesta és la base d’aquesta història...de com una sèrie de coincidències va propiciar que les protagonistes de la nostra història passessin de néixer al carrer juntes, prop de la mort, i acabessin, també juntes, a una cosa on les estimen molt i molt i viuen felices amb tres gossos que pateixen els seus jocs.

Les protagonistes de la història, Ibra i Noa eren dos gatetes de menys d’un mes que van ser trobades als carrers de Caldes de Montbui amb els seus  9 germanets, tots negres com el carbó i macos com els àngels. La seva vida estava a punt d’acabar trsitement quan una dona que passejava a prop les va escoltar i es va emportar el 11 gatets a casa seva. Però aviat es va adonar que no era una situació viable i va trucar a la protectora Caldes Animal, qui va passar a recollir-los i els va dividir en dos cases d’acollida.  Per sort, Ibra i Noa van acabar en la mateixa casa amb dos germanets més i durant dos mesos es van dedicar a jugar i créixer felices a la seva casa temporal, encara que l’ombra del seu futur planejava contínuament a sobre dels seus petits i obscurs caps.

El destí, per qui cregui en ell, va volgué que en aquells dies em fes voluntària de la protectora i, parlant de tot un poc, parlés un dia amb el voluntari que les tenia en acollida. Aquell mateix dia, en una decisió ràpida, però molt encertada, vaig decidir adoptar una gateta. En anar a veure-les només quedaven dos, la resta mica en mica havien estat adoptades.

Així, Ibra va ser adoptada i va venir a viure amb nosaltres, mentre que Noa va quedar sola a la casa d’acollida....una mica trista. Però, pocs dies després, vam decidir, segurament influenciats secretament pels ulls de la Ibra, adoptar també a la germaneta que quedava...Noa. D’aquesta manera, es van retrobar novament per no separar-se mai.

Actualment viuen les dues juntes amb l’Alana, la Kira i en Jacky, els nostres tres gossos,  que les varen rebre molt bé, i encara que al principi a elles els hi feien por, aviat es van adonar que eren tan juganers com elles i que els hi podien fer moltes trastades, finsi tot, treure-li el menjar sense que ells s’enfadessin, els companys perfectes de jocs. A la Ibra l’agrada jugar amb la cua de la Kira, i la Noa gaudeix empaitant al Jacky per després sortir corrents i enfilar-se a algun lloc, entre tant, tots els altres es sumen al joc.

Tots plegats juguen, menja’n i dormen, no s’avorreixen, ...  i nosaltres gaudim cada dia veient-los tant feliços.

Sarai, Raúl, Ibra i Noa

Aquesta és la breu història d’en Leo, un gat preciós, que va passar de viure al carrer a mudar-se al nostre petit pis on, fins llavors, vivíem dos bípeds i dos gats joves i molt macos...que he de dir jo, no? Però aquesta és la història d’en Leo, així que com si d’un conte es tractés...

Tot va començar un dia de juny quan, fent un cafè amb la meva dona a una terrassa  de Caldes, poble on residim des de fa dos anys, vam veure uns quants gats de carrer en unes condicions molt precàries. Vam decidir apropar-nos i després de confirmar el seu estat vam decidir marxar corrents a comprar menjar de llauna per que mengessin aquell mateix dia. Aquesta situació es va anant repetint durant uns quants dies fins que després de parlar amb la gent de la protectora vam decidir intentar agafar-los per fer-los anàlisis i esterilitzar-los,  a fi de controlar la colònia i millorar les seves condicions de vida.

Pocs dies després, el primer en caure a la “gàbia trampa” va ser un gat blanc amb taques negres molt brut i increïblement prim. Va ser a la veterinària quan vam descobrir que tenia ferides a la llengua, no tenia moltes dents motiu pel qual no podia menjar i, a més a més, era bastant gran d’edat. Afortunadament, no tot van ser males notícies, no tenia leucèmia felina així que un cop tractat i esterilitzat vam decidir portar-lo a casa meva per tal que iniciés la recuperació que havia de durar un parell de dies abans de retornar-lo a la seva colònia.

Però la seva condició era tan dolenta i la recuperació tant lenta que els dies van passar a ser setmanes. Durant aquest temps vam establir una rutina diària d’alimentació i neteja acompanyada sempre de moltes carícies que, en veritat, no sé a qui feien més bé, a ell o a nosaltres. També vam decidir posar-li nom, aquest seria LEO, degut a la seva última residència coneguda, la Font del Lleó.

Quan es va recuperar i s’apropava el moment d’alliberar-lo estàvem plens de dubtes:  Per una part, la nostra relació havia passat d’un sentiment de pena a  una gran estima i la idea de retornar-lo a la seva vida anterior feia mal només de pensar-la. És que no es mereixia una segona oportunitat i estar en un lloc on viure bé després de la vida que havia portat? Però, alhora que ens preguntàvem tot això també pensàvem: Podem tenir un tercer gat en un pis petit? Es voldria quedar a casa amb nosaltres o el seu instint de gat de carrer seria més fort? Com es portaria amb els altres gats de casa? No és molt gran per adaptar-se? ho trencarà tot?

La resposta a totes aquestes preguntes, i moltes més, és obvia, no? Tots tres, la meva dona, jo i el gat, vam decidir que es quedés a casa.

Actualment, completament recuperat, viu com un gran rei felí  i cada dia que passa està més maco, simpàtic i carinyós. Sense dubtes la vida li ha donat una segona oportunitat a ell i una lliçó a nosaltres que recordem cada vegada que el veiem estirat al nostre sofà dormint amb cara de felicitat:  Mai s'ha del tirar la tovallola i desesperar-se en els moments dolents perque les coses sempre poden anar a millor....

Hortènsia, Jordi i Leo