Tro va arribar a la protectora molt prim i en unes condicions no molt bones, però amb una alegria i una capacitat per passar-s'ho bé que cada dia ens deixava sorpresos. Amb tots els altres gossos era molt bó i amb les persones també, sobretot amb els nens. Quan venia una família amb nens a mirar gossos per adoptar, al Tro se l’il·luminava la cara... seria ell l'escollit per ser el company de jocs d'aquells nens??? Per sort, l'estada del Tro a la protectora va ser curta. Un dia va venir una família que es va enamorar del seu caràcter alegre i la seva carona de trasto. I, per l'alegria de tots, aquella família tenia uns nens molt macos que no paraven de jugar amb en tro. En aquest moment, mirant la cara del nostre amic vam saber al moment que seria feliç... i així va ser. Moltes gràcies!!!! Jordi (voluntari de la prote)

Nosaltres vam adoptar al tro, el maig de 2009, i la veritat és que la sort l'hem fet nosaltres!! quina meravella de gos, és una passada!! tranquil, carinyós, obedient, net, capaç de viure amb gats, nens, etc..., tot el que digui és poc. Estem molt contents, i estem segurs de que ell també és feliç!!

Toni & Gemma

Som la familia del Pluto!
Varem voler un gos durant molt temps, jo, la mare, de petita havia tingut un caniche que va viure 17 anys i després un cocker.
Sempre he tingut un record molt especial pels gossos de la familia i volia que els nostres fills gaudissin de l'experiència de tenir un amic incondicional, dolç, juganer i super-estimat.
Teniem molt clar que no el comprariem.
Després de buscar llocs on poder adoptar, uns amics ens varen recomanar la protectora Caldes Animal.
Ara fa prop d'un any, el 17 d'Octubre del 2009, varem anar tots quatre (els pares i dos nens un de 6 i l'altre de 9 anys) a Caldes animal, voliem un gos mitjà-petit i cadell.
Quan varem arribar,ens van preguntar quin perfil buscavem i ens van aconsellar un cadell molt carinyós i bo que tenien.
La veritat és que quan el vaig veure a la gàbia bordant i demanant atenció, el vaig veure gran i no ho vaig tenir gens clar, abans de sortir de casa havia agafat una manteta petita per a donar-li al cadellet que adoptariem, i allà vaig veure que aquesta manteta només li arribava a tapar mig cos!!!
Els nens van apropar les mans a la gàbia i  ell va respondre llepant i bordant, ens van dir de deixar-lo fora de la gàbia per que el veiessim millor.
Quan el van deixar lliure va començar a córrer i va conectar amb tots nosaltres!
Des del moment que va sortir de la gàbia ja no hi va haver cap dubte de que aquell gosset de 7 mesos que ja tenia unes dimensions per sobre del que haviem pensat, seria nostre!!!
Ens van dir que es deia Pluto, i realment té cara de Pluto per que és molt bo.
Quan va arribar a casa estava amb por i amb molta submissió, no gosava fer res, però amb el temps i ajudant-lo a sentir-se segur, el Pluto és actualment un gos feliç, trapella, juganer, i un incondicional complice i amic dels nostres fills que des de que hi ha gos a la familia tots els petons són per a ell!!!
Ara ja té 1 any i mig, pesa 18 kg i el veiem petit!!!!!

Els nens amb gos reforcen el respecte pels animals, descubreixen nous valors i desenvolupen una faceta abans desconeguda de responsabilitat i actitud carinyosa!!!

Gràcies a vosaltres i al Pluto ens hem fet socis de Caldes Animal, i els nostres fills conéixen a la majoria dels gossos que teniu
ja que alguns cops hem vingut a jugar amb ells!!!

Una abraçada a tots!

La meva història amb el Xulo va començar fa 2 anys (més o menys). Em vaig apuntar de  voluntària a Caldes Animal, i als pocs mesos va arribar el Xulo. Els primers dies es comportava d´una manera poc amistosa amb els altres gossos (d´aquí el seu nom), però de seguida se li van baixar els fums. Compartia gàbia amb 3 gossos més, batejats com “Los 4 fantásticos”: Roc, Jumper i Kevin. Va costar molt, però a poc a poc van anant adoptant als seus companys, i el Xulo continuava allà, veient com sortien els seus amics. Entre nosaltres, els voluntaris, no enteníem perquè ningú es fixava en el Xulo: un gos juganer, carinyós i molt maco. Al principi era una mica independent, però amb el temps ja es mostrava més carinyós, i quan sortia de la gàbia el primer que feia era buscar una joguina o una pilota per jugar, reclamant així l´atenció d´algun de nosaltres.

Un dia vaig rebre la trucada d´una companya de la protectora: al Xulo li havia caigut una fusta a la pota, se li havien trencat els ossos de la mà i s´havia d´operar. No podia estar a la gossera, i em vaig oferir per acollir-lo a casa meva fins que es recuperés. Aquella tarda vaig estar molt nerviosa i il.lusionada: tindria al Xulo a casa!!! em sentia com un nen el dia de Nadal o de Reis, que està impacient per veure els seus regals.

A mida que passaven els dies, el Xulo estava més feliç, feliç d´estar fora d´una gàbia i de tenir tot el carinyo que necessitava, sense haver de compartir-ho amb altres gossos. Quan es va  aprendre el meu horari de treball, alhora d´arribar a casa, ja el tenia esperant-me, amb una carona que reflectia amor i agraïment. És curiós perquè començava a veure al Xulo canviat: més maco, amb  uns ulls molt més expressius, uns ulls que transmetien més sentiments que mai.

Va arribar un punt que no em podia imaginar la meva vida sense el Xulo, si quan el coneixia a la gossera ja l´estimava molt, ara s´havia multiplicat per 1.000 aquest sentiment. Ell depenia de mi i jo d´ell, el necessitava tant com ell a mi. Aleshores, vaig decidir que l´adoptaria. I després de superar diversos obstacles he aconseguit adoptar al Xulo. Ell està tranquil perquè sap que jo sempre estaré al seu costat, que ja està a casa seva. Ja és un més de la família.

Carol V.

Com si de Michael Scofield es tractés, protagonista de la magnífica sèrie de televisió Prison Break, Apolo va aconseguir sortir de la gàbia de la policia local de Caldes i arribar a casa nostra. Però enlloc de construir un túnel, robar les claus dels guardians, etc. Només va necessitar mirar-me als ulls i començar a fer el seu ronroneo hipnòtic.
Però comencem pel principi... Com membre voluntari de la protectora, vaig respondre a una trucada per anar a buscar a les dependències de la policia local un gat recollit del carrer. En arribar vaig trobar un gat d'uns 5 o 6 mesos d'edat, un pel tot negre i ple de brutícia i un cor ple d'amor.
Després de portar-lo al veterinari per comprovar el seu estat, per sort prou bo, vaig decidir tenir-lo en acollida uns dies. Aquests dies van passar a ser setmanes i les setmanes van passar a ser mesos fins que vam decidir que ja era una part molt important de la nostra casa i de la nostra vida i la dels  altres gats que viuen a casa.
La seva integració va ser molt i molt ràpida. De seguida va saber quin era el seu lloc en la jerarquia felina i a casa. Respectant els mobles, les hores de dormir, els espais de menjar, etc. Tot perfecte!!!!
Una vegada vam decidir adoptar-lo, trobar-li un nom va ser sorprenentment ràpid, com el vam recollir de la policia local va passar a dir-se Apolo (A la POlicia LOcal) i amb el temps s'ha demostrat com un nom que li escau d'una manera perfecta, com el Déu de la llum i el Sol olímpic, Apolo ha il·luminat la nostra vida.

La veritat es que en Ceres ens va cautivar desde el primer moment que el vem veure, es cert que el nom ja el teniem pensat i creiem que li escau força bé, li vem possar aquest nom arrel del  planeta menor més petit del Sistema Solar i l'únic situat en el cinturó d'asteroides, de fet ell es pasa part del dia mirant per la finestra de la taulada els avions i estels, ens vem fer l'idea de adoptar un gatet temps enrera, estavem de vacances per Cadaquès i ja ens rondaba pel cap el poder ampliar la familia, tenim uns cosins que tenen un gos i uns gatets i estàn encatats, per tant caminant per la costa de l'Alt Empordà vem veure lo que sería el seu transportin i fins i tot un menjador maquisim, que irremediablement vem comprar, per tant un cop tenint els estris ens falta l'arribada del petit entremaliat, vem contactar amb Caldes Animal i vem quedar per veure una serie de gatets peró no es va fer falta passar del primer, era ell!, el nostre Ceres!, i ja ens habia conegut, era tant petitó que ens feia por d'agafar-lo per si ens queia, apartir d'aquell moment hem passat força moments junts, desde bronques per que había estat jugant amb els cables de la minicadena nova, a abraçades i carentonyes quan es puja sobre el sofà a veure la tv amb nosaltres o bé a donaros un bon dia a sobre el llit, de fet li vem comprar varies juguines pero la que mes li agrada es la que permet jugar a tots plegats amb ell, ara fins i tot com pasem temps fora de casa hem pensat en trobar un company/a de jocs pel Ceres, pero aixó ja és una altre historia.

Ceres, en David i en Cristian.

Hola soc l’Afrika. Vaig viure una temporada a Caldes de Montbui, a Caldes Animal “tinc grans records”, ara visc a Vinarós amb la Montse i el Toni, son molt macus i em cuiden molt. Cada matí i vespre, surto a passejar per la vora del mar, “m’encanta”, i he fet mols amics.

Vivim a una casa mol gran que té dos terrasses i un pati, aprofito per prendre el sol i agafar una mica de color.  També em porten em cotxe amunt i avall, per mi es nou però m’agrada, una vegada em vaix mareija una mica. Al menjador de casa tenim un sofà, al principi no em deixaven pujar, però mica en mica me le fet meu i em passo hores i hores estirada i pensant em les meves coses. Mes endavant, si em porto bé, em durán a caçar bolets, jo no sé que es això però em tinc moltes ganes ja que ells quan i van, marxen em molta il·lusió.

A Sabadell tinc un amic que es diu Duck, es un coquer negre mol guapo, jo he estat a casa seva i ell també a casa meva, juguem mol, encara que ell es mes gran que jo, el que més m’agrada es mossegar-li les orelles.  Em un dels viatges que faci a Sabadell vindré a visitar-vos a Caldes Animal.

Res més, mols petons i una llepada als peus.

Jo vaig adoptar una gosseta petita, la linda, per la meva avia que estaba sola. perquè tingués una companyia, es molt maca i carinyosa y agraida de tenir una familia. La meva avia va morir el 11 de setembre i ara está a casa dels meus pares, com que a nosaltres es coneixia com de la familia no va tenir cap problema en adaptarse, a més a on viu ara es una torre i té terreny per correr i jugar. sempre va amb ella va una piloteta que te  la porta als peus perquè li tiris. ara la meva mare s'està morint de càncer i llavors passará a ser meva. per a mi es la meva princesa es molt carinyosa i ens estima molt. quan es possa contenta s'amociona tant que fa com que ronca ofagant-se. jo penso personalment que aquests animals que reculls de la protectora et son molt agraits tota la vida i t'estimen molt. animo a tothom a que adopti un gos aixi, sempre t'ho agrairan crec jo. la meva historia es una mica trista pero gracies a deu la linda es molt feliç amb lo que té, en aquests moments a casa la meva mare está compartint la seva vida amb dos gossos més qeu té la meva mare i tots junts s'estimen molt.

Aquesta és la història d´en Charlie Brown, el rei de casa nostra.

Quan en Miquel i jo ens vam anar a viure junts, ell tenia un boxer de 8 anys anomenat Tenso. Jo venia de casa dels pares on teníem al Tripi, un yorkie que ara té 11 anys. Conèixer al Tenso em va ajudar molt a tractar amb gossos grans i de caràcter fort. Al principi li tenia por, era massa gran i massa actiu per mí, però el Tenso em va aceptar i em va ajudar moltíssim a la nova vida que començàvem junts en Miquel i jo. El vaig estimar com si fos meu, però al cap d´un any es va posar malalt.Va començar a patir ansietat per separació quan anàvem a treballar, després li va atacar l´artrosi, es va quedar ceg i moltes vegades el trobàvem amb sang a la boca d´haver-se estampat amb qualsevol cosa que ell no veia i arrossegava les cames. La seva mirada no era la mateixa, semblava que demanava allò que ens estava costant tant d´aceptar. Plorava moltíssim i patia molt per molt que fèssim per ell. Ens va costar molt pendre la decisió que la vida d´en Tenso havia arribat al seu final. Va morir el 5 de desembre de 2007 i la seva pèrdua ens va marcar molt. No volíem sapiguer res més d´animals, ni de gossos...Va acompanyar al Miquel durant 8 anys complicats en la seva vida i a mí em va descobrir un món nou sobre gossos que arriben als 40kgs i no els 3kgs que fa el Tripi.

L´any passat, al 2009, barallàvem la possibilitat d´adoptar un gos, ens faltava la companyia d´un animal a casa nostra.
Volíem omplir el buit que havia deixat el Tenso. Vaig mirar a internet i ens vam posar en contacte amb la protectora de Caldes. La meva idea era tenir un cadellet, un gos mitjà...Però quan un arriba a la protectora no saps mai el que et pots trobar. El primer gos que vam veure va ser el Charlie. Estava dins la seva gàbia tot tranquil quan la resta de gossos estàven esverats...  Era preciòs i molt enigmàtic alhora, amb aquells ulls de no sapiguer el que pensa...

En Miquel no va voler mirar cap gos més. Li semblava perfecte, tot i que jo estava convençuda de que volia un cadell. La Yolanda ens va explicar que portava dos anys a la protectora, que ningú l´adoptava perquè era un mestís de raça perillosa. Ni al Miquel ni a mí ens va fer por. Gràcies al Tenso jo vaig apendre que els gossos esdevenen de l´educació que reben i no de les seves condicions per raça tot i que ja comptàvem en que seria difícil. Ens ho vam pensar molt i ens vam concienciar de la feina i la responsabilitat que supossava tenir aquella mena de gos.

A l´abril de 2009 ja el teníem a casa. El dia que ens el vam portar va venir un munt de gent a acomiadar-lo a la protectora, era un gos especial allà...fins i tot vaig veure alguna llagrimeta.  Va ser una bogeria. Per molt que et mentalitzis de la mena de gos que t´emportes i de que saps que porta dos anys a la protectora...la realitat sempre supera totes les previsions que hagis pogut fer. Els primers dies ens va superar el tema de bon tros, el Charlie ho destrossava tot. No podia estar dins de casa i el teníem al jardí on li vam posar una porta perquè no accedís a la terrassa ni al pis. Porta que va destrossar. Havia de respectar la nostra vivenda per parts. Treure´l al carrer era una experiència nova cada cop. Tenia una força bruta que un dia em va fer caure dins el riu...Ens esforçàvem molt i li dedicàvem molt de temps...

Aquest és en Miki, un gatet d'un any per qui ningú donava res degut als seus problemes de salut: li faltava una pota, tenia un desprendiment de retina a un dels seus bonics ulls que sembla ser un tumor. I aquesta és la seva història...
Tot va començar a l'agost del 2009 quan em van comentar, a través de la protectora, que algú s'havia trobat un cadell de gat de dos messos i mig i que es necessitava una casa d'acollida. D'aquesta manera, en Miki entrà a la meva vida per la porta gran....ple de "necessitats especials" que, enlloc de fer-lo pitjor el feien especial, molt especial.
Després van venir vistes casi diàries a la veterinària per fer un seguiment de la seva evolució i esperòdiques a l'oftalmòleg. Sorprenentment, cada dia, enlloc d'empitjorar com tothom creia, millorava (o es matenia, que no es poc) i feia les coses típiques de gat, jugar, correr, menjar, dormir, etc. Això sí, tot amb un estil molt especial que et cautiva i hipnotitza fins que creies que no el pots estimar més... ell ho sabrà això??? espero que no!
Actualment, després d'un any, en Miki sembla estar estable, sobretot dels seus ulls, i és feliç, molt feliç. I jo tinc la sensació que, encara que algú pensi que li vaig salvar la vida, ell m'ha donat més a mi que jo a ell:  l'esperit de lluita, supració, l'amor incondicional i mirar més enllà dels problemes físics, són regals i lliçons tan importants i necessàries que mai penses que les aprendràs d'un petit gatet per qui ningú donava res.

I.G

PD: Benvingut a casa MIki

La vida de Nil segur que no havia estat fàcil i mirant-lo es poden fer algunes conclusions, a risc d'equivocar-se.
La seva raça, persa, indica que va ser comprat de cadell (que macos són...) i abandonat quan ja no feia gràcia, omplia el pis de pels, etc. o, pitjor encara, la seva propietària, a la que ell adorava com una deessa, es va quedar embarassada i algú li va recomanar desfer-se del gat (veure toxoplasmosis).
Així, malvivia al carrer estació de Caldes de Montbui on, bones persones li donaven de menjar a diari, li curaven les ferides i li donaven tota la estima que podien. Però això no era prou i un dia van decidir trucar a la protectora per agafar-lo i adoptar-lo.
Aquesta tasca no va ser fàcil, però finalment es va aconseguir agafar i portar a la seva nova llar on li esperava una nova vida amb una família que de veritat l'estimés. El pas dels dies va anant ensenyant el caràcter del Nil, renombrat així en honor a la passió per Egipte d'un dels membres de la família tristament desaparegut. Tranquil, afectuós i molt dormilega... aquest és el Nil.
Actualment, en Nil viu com un rei en companyia d'altres animals domèstics i éssers humans que l'estimen, comprenen i respecten. I ell s'esforça en retornar i agraïr amb mimos i “ronroneos” a ritme de la banda sonora recorrent a casa i que sembla que Nil disfruta com pocs, els cds de IL Divo.

En les fotos és troba (com de costum) al marge d'un camí concentrada amb qualsevol ésser viu que es bellugi una mica ràpid, com bé sabeu es una caçadora i posa moltes ganes, ja sigui una papallona, una mosca o fins i tot un talp o un colom, ella és posa en posició d'atac i avança lentament sense fer notar la seva presencia fins que salta sobre la pressa, sembla que s'ho pren més com un joc perquè sempre marxen volant tot i que sembla que realment podria haver-los enxampat

La varem deixar anar solta ben aviat, al veure que tenia un dependència molt gran de nosaltres vam saber que no marxaria pas i certament va ser així.

No sabem el que deu haver patit la lluna, però esta clar que la seva vida no ha sigut gaire normal, al principi es mostrava totalment submisa quan un gos s'acostava de forma agressiva, fins a tal punt d'estirar-se a terra i deixar-se mossegar, aquest fet provocava que automàticament el gos agessiu deixava de ser-ho perquè no se sentia amenaçat, aisxò va anar molt bé per re-educar la gran part dels gossos del barri i ara tothom coneix a la Lluna, fins i tot el amos amb gossos més perillosos confien en ella.

El que es important es veure-la feliç i agraïda!